L'ENDEMÀ

El menjador d'aquella casa era realment espectacular. Com cap altre triclini que hagi vist mai. Les quatre parets, pintades d'un color groguenc, eren capaces de transmetre el caliu que calia en aquells dies d'hivern. Hi havia una làmpada halògena en cada un dels racons del sostre, i el joc de llums que transmetien encaixava perfectament amb el color que regnava en el menjador. Persianes venecianes blanques cobrien les quatre finestres que van del sòl al sostre. Davant el sofà hi havia una taula baixa, amb la part de dalt de cristall i figuretes de vidre situades estratègicament entre els caríssims cendrers d' Egipte. Enfront, hi havia, enganxat a la paret l'últim aparell Panasonic de trenta-i-una polzades amb pantalla superplana i so estèreo i sota d'ell una estructura de vidre amb un vídeo Toshiba. Una catifa beige i blanca amb uns punts negres cobria la major part de terra. A l'altre extrem del saló, al costat d'un escriptori i un revister de fusta tallada, hi havia un sistema estèreo complert: lector de Cd, platina, sintonitzador i amplificador. Amb uns bafles d'un metre vuitanta Duntech Sovereign. Un gran tapis que havia estat fet quatre generacions enrere cobria l'única de les parets que quedava lliure. No estava segura si l'hora que marcava el rellotge digital Sony era correcta, així que es va asseure i va començar a mirar la parpellejant hora del vídeo. Però tot seguit, va agafar el telèfon, que reposava en la tauleta d'acer, i va marcar el número del servei de l'hora.